Cada peça utilitza un llenguatge visual minimalista en blanc i negre, on els cercles deixen un rastre a mesura que es mouen, documentant el seu recorregut continu. A través d’aquest moviment perpetu, les formes resultants semblen respirar un ritme intern: algunes simètriques i ordenades, altres més caòtiques. Tot i així, totes mantenen un sentit d’harmonia, convidant a la reflexió sobre l’efímer, l’infinit i la interacció entre el caos i l’ordre.

El contrast entre simetria i asimetria a la sèrie orbitae reflecteix la doble naturalesa de l’univers: les òrbites traçades per cada cercle, amb els seus subtils rastres, creen patrons intricats que suggereixen una dansa constant entre la precisió matemàtica i l’atzar, evocant tant la perfecció geomètrica dels cossos celestes com la bellesa inesperada del desordre.