En lloc de funcionar com a agents individuals, les lletres funcionen aquí com a unitats compositives que generen patrons complexos i coreografiats a través de canvis en la seva disposició.

El projecte es basa en principis de comportament emergent i moviment col·lectiu, no per simular la física, sinó per explorar com un sistema tipogràfic, quan s'anima, pot començar a pulsar, canviar i respirar com si estigués viu.

La referència a la poesia concreta no és formal, sinó estructural: es tracta de concebre l'escriptura com a material espacial, com a material visual. Aquí, aquest material s'activa amb el temps; el que sorgeix no és el text, sinó la tensió, el ritme i l'acumulació.

Les lletres es converteixen en el rastre visible d'un sistema en moviment. El focus no es centra en el significat, sinó en el comportament: com l'estructura pot generar presència.